El planeta on visc (segona part)

Fes clic aquí, per veure el vídeo. 

Fes clic aquí, per a veure el vídeo amb audiodescripció i subtítols integrats. 

Extraterrestre: Fa tant de temps que no visito aquest planeta, que tinc ganes d’abduir algun ésser humà. (pausa) Ei! Aquell senyor que camina em sona. (pausa) Li faré llums, per veure si em veu. Crec que m’ha vist. S’ha aturat. Ah!, si ja el conec! És aquell marrec a qui vaig fer que es pixés al llit amb els meus poders. Sí que ha crescut! Ja és un vell. (pausa) Encara recordo aquell dia, ja que la meva mare es va enfadar molt. (pausa) Ho vaig passar fatal. (pausa)

Ara és el moment, començaré a xuclar tots els records, i li faré recordar aquell moment. (pausa) Aquest no és, aquest tampoc… i aquest de la mort del gos? (pausa) No, no, és massa fort, i no és el record que busco. A més, no el vull fer plorar. (pausa) És aquest, el record que buscava! El que es pixa al llit i la seva mare s'enfada. (pausa) Molt bé, ara començo a abduir-lo, aviat entrarà a l’ovni i li demanaré perdó.

Cotxe, autobús, casa

 

Fes clic aquí, per veure el vídeo. 

Fes clic aquí, per a veure el vídeo amb audiodescripció i subtítols integrats.

Aquell dia, quan em vaig despertar, era sota el meu cotxe. Em feia mal el cap, i no recordava gairebé res. Vaig pujar al cotxe, però no funcionava, s'havia espatllat, i no hi havia forma d'anar a la feina. Sort que al meu costat hi havia un autobús, però tampoc funcionava. De mica en mica, vaig anar recordant, i em vaig adonar que no era a casa. Ja era a la feina!

Ara ho recordo! Vaig dir. Soc mecànic, i el cotxe i l'autobús no són meus, són de clients que volen una reparació.

Beguda Enteniment

 — Qui s'ha begut l'enteniment?

— Pare, he estat jo!

— Era l'última llauna que en quedava! Ja pots anar immediatament a la botiga a comprar-ne més.

Ja t'has begut l'enteniment? Encara no? A què esperes? Compra la beguda Enteniment, et refrescarà les idees, et refrescarà la ment.

Aquest anunci és de ficció, si el vols fer realitat, contacta amb mi.

Miniatura del vídeo:

Fes clic aquí, per veure el vídeo. 

Fes clic aquí, per a veure el vídeo amb audiodescripció i subtítols integrats.

Jardí, festa, taula

Aquell dia començava la festa del meu vuitè aniversari. La festa es feia al jardí de casa meva. Les taules estaven parades i tots els meus companys de classe hi estaven convidats.

Tothom va venir? No. El meu millor amic no ho va fer, i un dia abans em va dir «A la festa faràs amics reals, ja no em necessites». I tenia raó, allà vaig fer nous amics. A partir d’aquell dia, mai més vaig tornar a veure el meu millor amic. Adeu per sempre, amic imaginari.

Miniatura del vídeo:

El vídeo:  https://youtu.be/30goHWqkMQw

Vídeo amb audiodescripció i subtítols integrats: https://www.youtube.com/watch?v=WcpIc0KYDgw

Al manicomi per error

 El conte

Ramon: En el manicomi on treballava, feia tres mesos que no em pagaven el sou. Així que vaig enviar un correu electrònic. (pausa) L'assumpte: ingrés del manicomi. (pausa) El missatge: Bona tarda, encara no he rebut l'ingrés de tres mesos. Espero que sigui aviat. (pausa) Ramon. (pausa) Al cap d'una setmana vaig rebre la resposta:

Recepcionista: No pateixis, que durant aquesta setmana et farem l'ingrés. (pausa) Firmat: l'encarregada de recepció.

Ramon: Dijous van venir a casa uns senyors i em van dur al manicomi. (pausa) Que passa aquí? (pausa) –vaig dir estranyat mentre em posaven en una llitera.

Metge: Et fem l'ingrés al manicomi. Hi estaràs uns tres mesos, has de reposar la ment. (pausa) La teva habitació és la 13, i no estaràs sol, ja et presentarem el company quan arribem.

Ramon: Però… Hi ha hagut un malentès. Soc metge, no pacient.

Metge: Amic meu, els metges també ens posem malalts.

Ramon: Jo volia que em fessin l'ingrés del manicomi, és a dir, els diners que no he cobrat durant aquests tres últims mesos de feina, no pas un ingrés al manicomi. (pausa) I és per això, que estic tancat en aquesta cel·la del manicomi on treballava.

Tres mesos després.

Ramon: Per fi han passat tres mesos d’ençà que em van tancar per error al manicomi. La bústia era ben plena de cartes. Una era del manicomi, que deia que em feien fora perquè feia temps que no hi anava a treballar.

Miniatura del vídeo:

El vídeo: https://youtu.be/S6B5_ekZp78

Vídeo amb audiodescripció i subtítols integrats: https://youtu.be/aZ0Z-f8PF6A

La feina impossible

 El conte:

Avui m'han trucat al telèfon fix per dir-me que ja tinc feina. De fet, és l'únic telèfon que tinc. Tampoc tinc correu electrònic, ni compte bancari. És estrany? Potser sí, ja que... és impossible viure en aquest món sense correu electrònic, telèfon mòbil i compte bancari. El problema és que per a la feina m'ho han demanat...
Així que he anat al banc i he dit:
— Hola, vull obrir un compte bancari.
— Perfecte, necessitem el teu nom i cognoms, data de naixement, adreça, número de telèfon mòbil, i adreça de correu electrònic.
— No tinc ni número de mòbil ni correu electrònic.
— Doncs torna un altre dia.
Així que he anat a una botiga de mòbils per comprar-ne un.
A part d'un mòbil, els he dit que volia un número de mòbil, i m'han dit que necessitava una targeta SIM.
Però ha estat impossible comprar la targeta. Doncs resulta que s'ha de pagar cada mes i per això necessitaven el meu número del banc i un correu electrònic.
Els he preguntat si hi havia una altra forma de fer-ho i m'han dit que podria fer-me de prepagament, que amb això m'estalviava de posar el número bancari, però no el correu electrònic.
Així que he anat a casa, i m'he fet un correu electrònic.
Però no he pogut completar el procés: m'ha demanat un correu electrònic de seguretat, per si algú em volgués robar. I també m'ha demanat que posés el número de telèfon mòbil.
I aquesta és la història de com he hagut de renunciar a la feina per culpa de les noves tecnologies.
A hores d'ara segueixo sense cap de les tres coses necessàries per viure. I és que resulta que si no en tens una, no et pots fer les altres.

Miniatura del vídeo:

El vídeo: https://youtu.be/dkui6CSPQ4I

Vídeo amb audiodescripció i subtítols integrats: https://youtu.be/nIfoAdVjb9s

El conte de la A a la Z (versió llarga)

El conte:

 Es fa fosc i aviat, la meva família i jo, buscarem camins diürns. De moment estem atrapats, així que esperarem ferms. Gambes hidratades i joiós krill, és del poc menjar que hi ha aquí. Les libèl·lules mengen nèctar on poden. El meu fill ha portat raïm, el tenia dins la motxilla i no ho sabíem. Gràcies, fill. Quin raïm més sublim què m’has portat. Miro per un telescopi que he trobat. No veig res. Busco una moneda, en trobo una a la butxaca esquerra de la meva jaqueta. Sabia que en tenia una! Comença a ploure, guio la meva família perquè s’amaguin sota uns arbustos, jo em quedo sota la pluja. Poso una moneda i miro pel telescopi, veig un home alt, i un altre de més baix. Són vigilants. Dic a la meva família: "ells us vigilen. Tenen un walkman. S’acosten, venen cap a nosaltres".
Estic xop de cap a peus, i començo a delirar. Sé que he dit alguna cosa als vigilants, però no sé exactament què els he dit. No sé què estic dient. Fa una bona estona que estic sota la pluja. No em queden forces, em deixo caure a terra i tanco els ulls. Tot és pau i tranquil·litat.
Em desperto a l’hospital, allà davant tinc la meva família i els dos vigilants. Quan pregunto on soc, em diuen que en un l’hospital. Pregunto on és aquest hospital i em diuen que és a Nova York. M’expliquen que m’he desmaiat al zoo.
Un dels guàrdies de seguretat es disculpa per haver-nos tancat allà. Ens regala una altra entrada. No la volem pas. No volem tornar a passar aquest mal tràngol.

Aviat buscarem camins diürns. Esperarem ferms. Gambes hidratades i joiós krill. Libèl·lules mengen nèctar on poden. Quin raïm sublim. Telescopi, us vigilen. Walkman. Xop. York. Zoo.

Miniatura del vídeo:

El vídeo: https://youtu.be/shRGoQIj7s8

Vídeo amb audiodescripció i subtítols integrats: https://youtu.be/nR8lAgL7QVA

Amor fantasmal

El conte:

Una vegada hi havia una noia que va morir jove en una carretera. La seva ànima, però, va quedar-se a la terra, ja que en dirigir-se cap a la llum blanca celestial, la van avisar que tenia una cosa pendent per fer abans de deixar-la entrar: havia de trobar l'amor.

A la universitat on estudiava va veure un noi, i s'hi va enamorar a primera vista. La sorpresa va ser mútua, ja que ell la podia veure i no li tenia por, més aviat la trobava fascinant.

S'estimaven, sí, però el seu amor no era correspost, ja que per demostrar-ho, no valien les paraules, faltava contacte, ella necessitava un cos...

Van posar-se d'acord i van escollir una noia (segons ells) normaleta, perquè si agafaven la més popular, això hauria perjudicat la seva imatge.

Amb el pas del temps cada vegada anaven agafant noies més maques, fins i tot eren elles les que volien quedar amb el noi.

Ella posseïa les noies i es mirava al mirall. Qualsevol noia de la seva edat hauria fet el mateix, amb un vestit. Utilitzava les noies, com si de vestits es tractessin.

— Oi que estic preciosa? —li preguntava a la seva parella mentre es tocava el seu nou cos. Ell, responia que sí i aleshores anaven a festejar.

Quan ja havia canviat de noia i a la universitat ja no n'hi havia cap de nova, va començar a repetir cossos. Les que repetien, van començar a tenir por: es pensaven que el noi les drogava i els feia coses rares. A més, ell ja no volia festejar més, no d'aquesta manera. Li agradava més al principi, com quan es van conèixer, amb les miradetes que es feien i els petons, ja en tenia prou. Ell volia ser feliç i no ho era.

Ella, en canvi, estava boja, i cada cop es tornava més egoista i avariciosa: volia cada cop un cos millor...

Van discutir i ella, en veure que ell tenia raó, es va enfadar i el va escanyar fins que va morir. La noia va sortir espantada del seu cos prestat i es va amagar en un racó, tapant-se la cara amb les mans.

Estava esperant la venjança del seu xicot, però en comptes de rebre un cop, va notar la carícia tendra d'una abraçada.

Va apartar les mans, va alçar els ulls i va demanar perdó i va dir que ho sentia molt. Ell la va perdonar, però no tot era tan fàcil, ells estaven abraçats en la grisor de la mort fins que es va obrir la llum del cel, que va començar a xuclar el noi. Les ombres de l'infern van fer el mateix amb la noia, van entrellaçar els braços per última vegada fins que una veu provinent de la llum els va dir:

— Si tant us estimeu... Està bé, us podeu quedar al purgatori!

La llum es va apagar, les ombres van marxar deixant de succionar-los i allà es van quedar ,feliços en el trist, gris, infinit i immortal purgatori.

El Vídeo:

Accessibilitat: 

Miniatura del vídeo.

Vídeo amb audiodescripció i subtítols integrats.

La cabra macabra

 El conte:

Ja és aquí l'espectacle més terrorífic de Catalunya. La cabra macabra.

Passeja pels passadissos d'un museu abandonat i vigila que no t'atrapi... La cabra macabra. Un espectacle 100% inventat. Si vols fer-lo realitat, contacta amb mi.

El vídeo:

Accessibilitat: 

Miniatura del vídeo.

Vídeo amb audiodescripció i subtítols integrats.

Castanya, pa, serp

El conte:

Avui, quan he anat al bosc a buscar castanyes, he vist una serp.

M'he allunyat tant com he pogut i m'he assegut a terra. He estat gairebé mitja hora observant què feia la serp.

M'he tret la motxilla de l'esquena, l'he oberta, he agafat la carmanyola i n’he tret l'entrepà.

En aquell moment, la serp ha fet un moviment brusc que m'ha espantat. Amb l'espant, he tirat ben lluny el meu entrepà de formatge i pernil dolç.

Veure com la serp engolia l'entrepà ha estat un espectacle increïble. Quan he vist que el seu cos ondulat de cop i volta quedava completament recte, he aprofitat l'oportunitat per fugir d'allà, així que m'he aixecat i he marxat corrents.

El vídeo:

Accessibilitat: 

Miniatura del vídeo.

Vídeo amb audiodescripció i subtítols integrats.

Ràpid, soroll, recollir

 

El conte:

Aquell dia va sonar el timbre mentre jo estava dormint. De cop vaig obrir moltes coses...

Primer vaig obrir els ulls, després, vaig anar a obrir la porta, i en obrir-la, davant meu hi havia un paquet. El vaig recollir i el vaig obrir: dins hi havia una mà i una nota doblegada que també vaig obrir i deia així: “Vas dir que volies la mà de la meva filla. Aquí la tens, obra-la, si no tens por…”

Després de llegir allò vaig obrir la boca, i em vaig desmaiar.

Avui m'he despertat al terra del passadís amb el soroll del telèfon.

Com que no paraven d'insistir, he pensat “Ràpid, que penjaran, agafa'l!” i he corregut fins a arribar al telèfon.

En agafar-lo he sentit una veu terrorífica que no parava de xiuxiuejar “Obra-li la mà, obra-li la mà”.

Li he fet cas i he obert la mà. A dins hi havia un anell i una nota arrugada. L'he obert i deia:

“Mà falsa amb anell de veritat.

pel pròxim Halloween,

amb la meva filla

et casaràs”.

El vídeo:

Accessibilitat: 

Miniatura del vídeo.

Vídeo amb audiodescripció i subtítols integrats.

Perdut, rock, trencat

 Avui m’he perdut el concert de rock i tot per culpa de no haver comprat les entrades. Quan per fi ja tenia els diners, resulta que ja les havien venut totes.

Però estic segur que si les hagués comprat m’hauria trencat la cama.

Ja que aquell dia, quan vaig anar a comprar el pa, en travessar el pas de zebra, em vaig entrebancar i el pa va frenar el meu impacte.

Si arribo a tenir les entrades a les mans en comptes del pa, m’hauria fet molt mal.

A més hauria quedat estirat al mig del carrer, i els cotxes que no m’haurien vist i m’haurien aixafat.

Accessibilitat:

Libèl·lula, Caçapapallones, infància

Quan era petit, m'ho passava molt bé jugant. El temps anava passant, i no sabia que tard o d'hora la meva infància desapareixeria. De mica en mica anava creixent, sense adonar-me'n.

Va arribar el dia en què em vaig enamorar: tenia la sensació de tenir papallones a la panxa. Jo volia evitar aquest sentiment, volia caçar les papallones del meu interior, amb un caçapapallones. Però no va ser possible. Les papallones de dins, cada cop movien més fort les ales! Semblaven libèl·lules que volaven dins la meva panxa.

La libèl·lula reina va parlar amb les altres. Totes es van posar d'acord per fer-me volar pel cel. I així va ser com vaig aconseguir el poder de volar.

Accessibilitat:

fe d'errates: Per un descuit, vam posar la miniatura sense el fons borrós, i la línia vermella. Ara ja l'hem actualitzat.

Platja temps, gos

 Aquell dia, vaig anar a la platja a nedar. S’hi estava tan bé allà a dins que vaig perdre la noció del temps. Quan vaig sortir, davant meu, hi havia un gos que em va dir: has estat seixanta anys dins l'aigua, ara ja ets un home vell. I em va llepar la boca.

Vaig començar a tossir i a escopir i treure aigua de la boca.

Vaig obrir els ulls, i vaig veure el cel. “Quins núvols més bonics”, vaig pensar.

Davant hi havia una persona socorrista que m'acabava de salvar la vida fent la seva feina. I em va dir “per poc t'ofegues, nen. On són els teus pares? Si no saps nedar, no hauries d'entrar a l'aigua”.

Versió 1: Platja temps, gos (amb veu de vell).

Accessibilitat:  

VERSIÓ 2: Platja temps, gos (amb veu de nen)

Accessibilitat:

VERSIÓ 3: Platja temps, gos (amb les dues veus juntes)

Accessibilitat:

Mateix conte sense censura +16

 

Atenció aquest relat no és apte per a menors de 16 anys.

Aquell matí, em vaig despertar malhumorat per culpa del soroll del timbre. Qui podia trucar tan d’hora? Em vaig preguntar. Vaig sortir del llit, vaig mirar per l’espiell de la porta. Era la meva xicota. Aleshores em vaig alegrar.

— Veig que estàs content. —va dir-me ella.

— Sí, és que és el primer cop que vens a casa meva.

— He vingut perquè necessito que em facis un favor.

— Quin?

— Vull fer un trio musical, i necessito el teu piano. El puc veure?

— Sí, és clar que sí. Passa, passa, com si fossis a casa teva.

— Mira, és aquí.

— Oh, que gran que és! El puc tocar?

— Oi tant que sí.

— A quantes persones els has deixat tocar el teu piano?

— Tothom qui entra a la meva habitació, m’acaba tocant el piano.

— Deus estar-ne orgullós.

— Oi tant, el vaig heretar del meu pare.

— Ja veig que presumeixes de piano i de pare.

— Sense l'ajuda del meu pare, no l'hauria après a tocar.

— Segur que tard o d’hora algú te n’hauria ensenyat.

— Sí, potser sí. Tu ets una gran professora de música. En una altra vida, tu hauries sigut la meva professora.

— Sí, però el meu somni és fer un trio musical i deixar de donar classes.

Li vaig deixar el meu piano, que el vam haver de baixar entre els dos per les escales. Dies més tard, va fundar el trio musical

I així va ser com la meva xicota, va muntar un trio musical, amb dues amigues seves i el meu piano.

El grup va ser tot un èxit, i la meva xicota va deixar de treballar com a professora de música.

Accessibilitat:  

Conte amb falsa censura + 16

 

Atenció aquest relat no és apte per a menors de 16 anys.

Aquell matí, em vaig despertar malhumorat per culpa del soroll del timbre. Qui podia trucar tan d’hora? Em vaig preguntar. Vaig sortir del llit, vaig mirar per l’espiell de la porta. Era la meva xicota. Aleshores, em vaig alegrar.

— Veig que estàs content. —va dir-me ella.

— Sí, és que és el primer cop que vens a casa meva.

— He vingut perquè necessito que em facis un favor.

— Quin?

— Vull fer un trio *PIIIIIP*, i necessito el teu *PIIIP*. El puc veure?

— Sí, és clar que sí. Passa, passa, com si fossis a casa teva.

— Mira, és aquí.

— Oh, que gran que és! El puc tocar?

— Oi tant que sí.

— A quantes persones els has deixat tocar el teu *PIIIP*?

— Tothom qui entra a la meva habitació m’acaba tocant el *PIIIP*.

— Deus estar-ne orgullós.

— Oi tant, el vaig heretar del meu pare.

— Ja veig que presumeixes de *PIIIP* i de pare.

— Sense l'ajuda del meu pare, no l'hauria après a tocar.

— Segur que tard o d’hora algú te n’hauria ensenyat.

— Sí, potser sí. Tu ets una gran professora de *PIIIIP*. En una altra vida, tu hauries sigut la meva professora.

— Sí, però el meu somni és fer un trio *PIIIIIP* i deixar de donar classes.

Li vaig deixar el meu *PIIIP*, que el vam haver de *PIIIIP* entre els dos *PIP PIP PIIIIIP*. Dies més tard, va *PIIIIP* el trio *PIIIIIP*.

I així va ser com la meva xicota, va *PIIIIP* un trio *PIIIIIP*, amb dues amigues seves, i el meu *PIIIP*.

El *PIIP* va ser tot un èxit, i la meva xicota, va deixar de treballar com a professora de *PIIIIP*.

La setmana que ve el mateix relat sense censura.

Accessibilitat:  

Cotxe, sofà, escales

Aquell dia, mentre anava a buscar el cotxe vaig pensar:

“Odio les escales mecàniques! Es mouen tota l'estona i així és impossible netejar-les! A més, si caus et fas molt de mal, ja que no paren de bellugar-se. Haurien de ser toves, com un sofà”.

Accessibilitat:

Hipopòtam, oceà, fruita

Aquell dia, que vaig anar al zoo, vaig veure com un hipopòtam es menjava una fruita. En semblava una de molt bona, així que quan es va adormir, vaig entrar a la seva gàbia, on hi tenia encara més fruites i en vaig agafar una. En fer-li la primera mossegada... Que bona que era! Tot el suc de la fruita em va entrar per la gola. De tant suc que hi havia, semblava que em begués un oceà.

Accessibilitat:

Dies de pluja

Encara recordo quan van prohibir anar a la feina els dies de pluja. "Treballeu des de casa", ens deien. "Ja hi esteu acostumats", afegien. "Des de la covid que treballeu des de casa, ja sabeu com funciona". I aquí estic, fent la reunió des de casa un dia de pluja, i així serà cada dia que plogui.

Accessibilitat:

App-treballar 2.0

En Joan treballa al centre de Barcelona, però viu a Sabadell. Cada dia ha d’agafar el tren per arribar al lloc on treballa.
En David treballa a Cercs, però viu a Barcelona, i cada dia ha de llevar-se molt d’hora per anar a treballar.
La Maria és de Cercs, però l’únic lloc on ha trobat feina és a Rubí.
I la Joana treballa a Rubí, però viu a Sabadell.
Totes aquestes persones tenen una cosa en comú: s’han de desplaçar per arribar a la feina.
Ara pots canviar de feina amb l'App-treballar i així treballar a la teva ciutat. L’App-treballar, l'aplicació d'intercanvi de feina, amb xat inclòs.
— Ei, tu treballes a Cercs i jo visc allà. Per què no ens intercanviem les feines?
— Bona idea!

Aquest anunci és inventat i no existeix. Si voleu crear l'aplicació, contacteu amb mi. Gràcies.

Accessibilitat: