Era un dia normal i corrent, els meus amics mai em trucaven, el gos bordava, el meu germà sortia amb la meva xicota… Sí. L’últim també era habitual: totes les noies amb qui sortia, me les treia el meu germà. Així que tot anava perfecte. Fins que vaig notar que havia perdut una cosa d’un valor sentimental: la cartera.
Sí. A la cartera tenia fotos de les noies amb qui havia sortit, a més de 500 € i una pesseta. Així que vaig sortir a passejar i veure si la trobava pels llocs on havia anat recentment. Al bar no hi era, així que vaig continuar caminant. Pel parc tampoc hi era. Quins records! Al parc va ser on vaig conèixer la meva tercera xicota. Després de passejar una bona estona i recordar bons moments que feia anys que no recordava, i veure llocs que feia temps que no veia… La vaig veure a ella: era en un banc. Era més maca que les altres, la pell era fina i de color marró clar. Però com que no era la meva cartera la vaig portar a la policia. Allà em van donar una recompensa.
Un any després vaig començar a treballar a una empresa on feien carteres. Jo revisava que estiguessin en bon estat. Un dia vaig descobrir que les reutilitzaven quan vaig trobar la meva. Tot i que no hi havia les fotos ni el bitllet de 500 €, sabia que era la meva per la pesseta. També sabia que era la meva perquè vaig veure com els meus companys de feina deixaven de treballar. Alguns feliços per tenir més diners, altres feliços per veure aquelles fotos.
