Mateix conte sense censura +16

 

Atenció aquest relat no és apte per a menors de 16 anys.

Aquell matí, em vaig despertar malhumorat per culpa del soroll del timbre. Qui podia trucar tan d’hora? Em vaig preguntar. Vaig sortir del llit, vaig mirar per l’espiell de la porta. Era la meva xicota. Aleshores em vaig alegrar.

— Veig que estàs content. —va dir-me ella.

— Sí, és que és el primer cop que vens a casa meva.

— He vingut perquè necessito que em facis un favor.

— Quin?

— Vull fer un trio musical, i necessito el teu piano. El puc veure?

— Sí, és clar que sí. Passa, passa, com si fossis a casa teva.

— Mira, és aquí.

— Oh, que gran que és! El puc tocar?

— Oi tant que sí.

— A quantes persones els has deixat tocar el teu piano?

— Tothom qui entra a la meva habitació, m’acaba tocant el piano.

— Deus estar-ne orgullós.

— Oi tant, el vaig heretar del meu pare.

— Ja veig que presumeixes de piano i de pare.

— Sense l'ajuda del meu pare, no l'hauria après a tocar.

— Segur que tard o d’hora algú te n’hauria ensenyat.

— Sí, potser sí. Tu ets una gran professora de música. En una altra vida, tu hauries sigut la meva professora.

— Sí, però el meu somni és fer un trio musical i deixar de donar classes.

Li vaig deixar el meu piano, que el vam haver de baixar entre els dos per les escales. Dies més tard, va fundar el trio musical

I així va ser com la meva xicota, va muntar un trio musical, amb dues amigues seves i el meu piano.

El grup va ser tot un èxit, i la meva xicota va deixar de treballar com a professora de música.

Accessibilitat: