Preses falses:
Preses falses de: Saludar / un forat en el diari 1ª i 2ª part / Amics sempre units / Kiwi.
.jpg "Miniatura de YouTube.")
Aquest post s'anirà actualitzant.
Avui m’he perdut el concert de rock i tot per culpa de no haver comprat les entrades. Quan per fi ja tenia els diners, resulta que ja les havien venut totes.
Però estic segur que si les hagués comprat m’hauria trencat la cama.
Ja que aquell dia, quan vaig anar a comprar el pa, en travessar el pas de zebra, em vaig entrebancar i el pa va frenar el meu impacte.
Si arribo a tenir les entrades a les mans en comptes del pa, m’hauria fet molt mal.
A més hauria quedat estirat al mig del carrer, i els cotxes que no m’haurien vist i m’haurien aixafat.
Accessibilitat:
Quan era petit, m'ho passava molt bé jugant. El temps anava passant, i no sabia que tard o d'hora la meva infància desapareixeria. De mica en mica anava creixent, sense adonar-me'n.
Va arribar el dia en què em vaig enamorar: tenia la sensació de tenir papallones a la panxa. Jo volia evitar aquest sentiment, volia caçar les papallones del meu interior, amb un caçapapallones. Però no va ser possible. Les papallones de dins, cada cop movien més fort les ales! Semblaven libèl·lules que volaven dins la meva panxa.
La libèl·lula reina va parlar amb les altres. Totes es van posar d'acord per fer-me volar pel cel. I així va ser com vaig aconseguir el poder de volar.
Aquell dia, vaig anar a la platja a nedar. S’hi estava tan bé allà a dins que vaig perdre la noció del temps. Quan vaig sortir, davant meu, hi havia un gos que em va dir: has estat seixanta anys dins l'aigua, ara ja ets un home vell. I em va llepar la boca.
Vaig començar a tossir i a escopir i treure aigua de la boca.
Vaig obrir els ulls, i vaig veure el cel. “Quins núvols més bonics”, vaig pensar.
Davant hi havia una persona socorrista que m'acabava de salvar la vida fent la seva feina. I em va dir “per poc t'ofegues, nen. On són els teus pares? Si no saps nedar, no hauries d'entrar a l'aigua”.
Versió 1: Platja temps, gos (amb veu de vell).
VERSIÓ 2: Platja temps, gos (amb veu de nen)
Accessibilitat:
VERSIÓ 3: Platja temps, gos (amb les dues veus juntes)
Accessibilitat:
Atenció aquest relat no és apte per a menors de 16 anys.
Aquell matí, em vaig despertar malhumorat per culpa del soroll del timbre. Qui podia trucar tan d’hora? Em vaig preguntar. Vaig sortir del llit, vaig mirar per l’espiell de la porta. Era la meva xicota. Aleshores em vaig alegrar.
— Veig que estàs content. —va dir-me ella.
— Sí, és que és el primer cop que vens a casa meva.
— He vingut perquè necessito que em facis un favor.
— Quin?
— Vull fer un trio musical, i necessito el teu piano. El puc veure?
— Sí, és clar que sí. Passa, passa, com si fossis a casa teva.
— Mira, és aquí.
— Oh, que gran que és! El puc tocar?
— Oi tant que sí.
— A quantes persones els has deixat tocar el teu piano?
— Tothom qui entra a la meva habitació, m’acaba tocant el piano.
— Deus estar-ne orgullós.
— Oi tant, el vaig heretar del meu pare.
— Ja veig que presumeixes de piano i de pare.
— Sense l'ajuda del meu pare, no l'hauria après a tocar.
— Segur que tard o d’hora algú te n’hauria ensenyat.
— Sí, potser sí. Tu ets una gran professora de música. En una altra vida, tu hauries sigut la meva professora.
— Sí, però el meu somni és fer un trio musical i deixar de donar classes.
Li vaig deixar el meu piano, que el vam haver de baixar entre els dos per les escales. Dies més tard, va fundar el trio musical
I així va ser com la meva xicota, va muntar un trio musical, amb dues amigues seves i el meu piano.
El grup va ser tot un èxit, i la meva xicota va deixar de treballar com a professora de música.
Atenció aquest relat no és apte per a menors de 16 anys.
Aquell matí, em vaig despertar malhumorat per culpa del soroll del timbre. Qui podia trucar tan d’hora? Em vaig preguntar. Vaig sortir del llit, vaig mirar per l’espiell de la porta. Era la meva xicota. Aleshores, em vaig alegrar.
— Veig que estàs content. —va dir-me ella.
— Sí, és que és el primer cop que vens a casa meva.
— He vingut perquè necessito que em facis un favor.
— Quin?
— Vull fer un trio *PIIIIIP*, i necessito el teu *PIIIP*. El puc veure?
— Sí, és clar que sí. Passa, passa, com si fossis a casa teva.
— Mira, és aquí.
— Oh, que gran que és! El puc tocar?
— Oi tant que sí.
— A quantes persones els has deixat tocar el teu *PIIIP*?
— Tothom qui entra a la meva habitació m’acaba tocant el *PIIIP*.
— Deus estar-ne orgullós.
— Oi tant, el vaig heretar del meu pare.
— Ja veig que presumeixes de *PIIIP* i de pare.
— Sense l'ajuda del meu pare, no l'hauria après a tocar.
— Segur que tard o d’hora algú te n’hauria ensenyat.
— Sí, potser sí. Tu ets una gran professora de *PIIIIP*. En una altra vida, tu hauries sigut la meva professora.
— Sí, però el meu somni és fer un trio *PIIIIIP* i deixar de donar classes.
Li vaig deixar el meu *PIIIP*, que el vam haver de *PIIIIP* entre els dos *PIP PIP PIIIIIP*. Dies més tard, va *PIIIIP* el trio *PIIIIIP*.
I així va ser com la meva xicota, va *PIIIIP* un trio *PIIIIIP*, amb dues amigues seves, i el meu *PIIIP*.
El *PIIP* va ser tot un èxit, i la meva xicota, va deixar de treballar com a professora de *PIIIIP*.
La setmana que ve el mateix relat sense censura.
