La meva dona llegia pel carrer mentre caminàvem. Estava tan distreta que no va veure un fanal del carrer. Així que va picar-hi el cap i es va fer un bon bony.
Com vaig poder, vaig ajudar-la a aixecar-se.
— Ja ho hauries de saber, que no es pot llegir i caminar alhora, ximpleta.
— No em diguis ximpleta! Que ja ho sé que no es pot fer, però és que el llibre era tan interessant, que no m'he pogut esperar.
— Tan interessant és, el meu llibre?
— Oi tant, sobretot la part del senyor que camina mentre menja una galeta amb forma de cor. Aquesta part m'ha fet venir gana.
Jo portava un paquet de galetes, i li’n vaig donar un parell.
I així va ser com la meva dona va llegir el meu llibre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada