Avui m’he despertat amb gana. La panxa em feia mal i m’he amagat perquè ningú em veiés.
He agafat menjar d’amagat. Tanta gana tenia, que m’ho he menjat tot, i el pitjor és que els meus pares m’han descobert menjant. Estic trist, perquè per culpa meva ara ja no tenim menjar i no sobreviurem en aquest búnquer.
L'altre dia li vaig preguntar a un amic meu de què treballava i em va dir:
— Soc porter en un camp de futbol.
I jo li vaig respondre:
— No ho sabia, en quin equip jugues?
I la seva resposta va ser:
— En cap, jo obro les portes del camp.
L'altre dia, a un amic meu li van robar el bitllet de tren.
Uns minuts més tard, el revisor va venir preguntant pel bitllet.
“Me l’han robat”, va dir ell.
I el revisor li va posar una multa i el va fer baixar del tren.
El més greu, és que el lladre sí que va poder quedar-se al tren, ja que va poder ensenyar el bitllet.
Anton & Einar Podcast: un fakepodcast escrit per Richy_Vidal
Anton: Hola a tothom, com ja sabeu, el meu fill i jo cada setmana, en aquest pòdcast, us expliquem una anècdota nostra. Si voleu saber què ens va passar al meu fill i a mi el Nadal de l'any passat, seguiu-nos escoltant. Comences tu, fill?
Einar: Sí. Ara us explicarem una història de Nadal, i no sé com continuar…
Anton: Explica allò que dius sempre…
Einar: El què?
Anton: T'has de presentar.
Einar: Ah, sí... Perdó, no m'he presentat. Em dic Einar i tinc cinc anys.
Anton: I jo soc el seu pare, l’Anton. Començo jo?
Einar: Sí, papa, millor que comencis tu.
Anton: D'acord, començo: dies abans de Nadal, vam anar a buscar el tió al bosc. Tenia una barretina de color vermell i una manta, de quin color era la manta?
Einar: De color vermell.
Anton: I què vam fer, després?
Einar: Quan el vam trobar, el vam agafar i el vam portar a casa.
Anton: I on el vam posar?
Einar: Sota l'avet de Nadal.
Anton: Dies més tard, va arribar la nit de Nadal. El meu fill Einar va sentir un soroll, es va despertar i va baixar les escales tan de pressa com va poder, però es va oblidar d'agafar les ulleres.
Einar: Sí, perquè jo porto ulleres per veure bé les coses, i… Tot el que m’envolta.
Anton: Un cop al menjador, va encendre el llum i va veure una forma vermella que s'alçava prop de l'arbre.
Einar: Sí, era el tió, que volia marxar de casa… i vaig dir: El tió, és viu! És viu! I s'ha aixecat! Per fi puc fer cagar el tió!
Anton: I què vas fer, després?
Einar: Vaig agafar un pal, i vaig començar a picar-lo.
Anton: El vas picar molt, aquell dia?
Einar: Sí, el vaig picar molt, i molt, i després el tió va caure a terra i en van sortir molts regals.
Anton: Estaves content?
Einar: Molt, perquè tenia molts regals.
Anton: Quants regals van sortir?
Einar: Tres, tres regals tots per a mi!
Anton: I què vas fer després?
Einar: Els vaig obrir i vaig començar a jugar amb ells.
Anton: La teva mare i jo vam baixar les escales i no et vam veure, recordes on eres?
Einar: Darrere el sofà.
Anton: I com és que eres allà?
Einar: Em vaig amagar, era tard i no volia anar-me’n a dormir, volia seguir jugant.
Anton: Per això et vas amagar?
Einar: Sí, ja que, si no, m'hauríeu fet anar a dormir.
Anton: I vas jugar molt, darrere el sofà?
Einar: Sí, però després em va agafar son i em vaig adormir.
Anton: Quan la teva mare i jo vam arribar al menjador, vam veure un home estabornit a terra. Primer vam pensar que estava borratxo o mort, així que com que no ho sabíem, el vam girar i li vam veure la cara. Tenia tot de cops i no en sabíem el motiu. Ens vam fixar que duia un sac i vam pensar dues possibilitats: la primera, que era un lladre, i la segona, que era l'home del sac.
Einar: Però no era cap dels dos, oi?
Anton: No, no ho era, però quan vam pensar allò, la meva dona va córrer escales amunt per anar a veure si l'Einar estava dormint al seu llit. Va baixar corrents i, espantada, em va dir que no hi era. Aleshores, se'ns van posar els cabells de punta, perquè pensàvem que dins del sac hi havia el nostre fill.
Einar: Jo?
Anton: Sí, tu.
Einar: De debò que se us van posar els cabells de punta?
Anton: No, fill, és una manera de parlar, significa que teníem molta por.
Einar: Ah, ja ho entenc…
Anton: Era el moment d'obrir el sac, però era impossible, no s'obria ni deslligant el cordill, ni tallant-lo amb un ganivet, res, no hi havia res a fer. Estava clar que allò era un sac màgic. “I ara què farem?” Vaig cridar. I què va passar després?
Einar: Que amb els crits, em vaig despertar, em vau trobar i em vau omplir d'abraçades i petons.
Anton: És clar, perquè no havies desaparegut. I saps què va passar després?
Einar: Sí, que la mare em va preguntar si estava bé.
Anton: I ho estaves?
Einar: Sí, perquè tenia molts regals.
Anton: Aleshores, l'Einar ens va dir que estava molt content amb els regals que el tió, li havia cagat. Però nosaltres sabíem que el tió havia menjat poc i no podia cagar-ne tants. D'algun lloc havien sortit, però del tió, no.
Einar: Sí… què, ja hem acabat?
Anton: No, encara no. Tu també vas dir una altra cosa, la recordes?
Einar: No…
Anton: Sí… Allò que el tió s'aixecava i marxava…
Einar: Ah, sí! Vaig descobrir que el tió s'aixecava, crec que volia marxar.
Anton: I vas fer alguna cosa perquè no marxés?
Einar: Sí, vaig agafar el bastó i vaig començar a picar sense parar. Finalment, el tió es va tombar i van sortir els regals, però crec que això ja ho he explicat…
Anton: Sí, estem tornant al punt de partida per posar els nostres oients en context. El meu fill va agafar un pal i va començar a picar el tió. Va picar sense parar, però no el tió, sinó que, en realitat, picava aquell home fins que va caure a terra i se li va obrir el sac que duia, d’on van sortir tres regals.
Einar: Però, com que el sac era màgic i no s'obria, significa que en realitat aquells tres regals sí que eren per a mi.
Anton: Einar, saps qui era aquell home?
Einar: Sí, perquè m'ho has explicat.
Anton: Qui era?
Einar: Tu.
Anton: No, jo no.
Einar: Com que no? Si em vas dir que era el pare, i el papa ets tu.
Anton: Et vaig dir el Pare Noel.
Einar: Ah! Ara ho entenc... No el conec…
Anton: És clar, mai ho hem celebrat. El meu fill, com que no duia les ulleres, va confondre el tió amb el Pare Noel, i la meva dona i jo, com que no hi creiem i no ho celebrem, no el vam reconèixer. Sí, el meu fill va pegar el Pare Noel.
Einar: I si no el celebrem, per què va venir?
Anton: Molt fàcil, el tió no havia menjat prou, i el pare Noel va decidir ajudar-lo amb la seva màgia i li va donar prou poder perquè pogués cagar els regals. Aquell dia, vam tenir regals per partida doble.
Einar: Però si no me'ls vau donar!
Anton: És clar, com que ja tenies molts regals, els vam guardar per l'any següent, és a dir, per aquest any. És per això, que el meu fill té moltes ganes que s'acabi el programa d'avui, ja que sap que quan acabem, podrà obrir els regals.
Einar: Sí! Visca! Ja hem acabat?
Anton: Ara acabarem. Bé, nosaltres ho deixem aquí, recordeu que som a Einar i Anton pòdcast. Gràcies per escoltar-nos, que tingueu una bona entrada d’any i bé, ja ens escoltareu l’any vinent. Una abraçada. Einar, què has de dir?
Einar: Ja puc agafar els regals?
Anton: No, abans has de dir adeu als que escolten el nostre programa.
Einar: Ah, sí… Adeu a la gent que escolta aquest programa.
Anton: Gràcies per escoltar-nos, seguiu-nos a les nostres xarxes socials, us esperem a la propera temporada, fins aviat!
Einar: Adeu, adeu… Ara sí que puc?
Anton: Sí, ara sí que pots.
Einar: Sí! Visca! Regals! Visca! Visca!
